Les plantes vasculars verdes elaboren matèria orgànica a partir de la fotosíntesi, és a dir, a partir d’energia solar, carboni de l’atmosfera i de l’aigua i elements minerals del sòl. Tot i això, existeixen algunes plantes que obtenen matèria orgànica per vies diferents, aquest és el cas de les plantes carnívores. Aquestes tenen clorofil·la i per tant poden viure de forma autòtrofa, però també posseeixen mecanismes que els permeten capturar i digerir petits organismes (FOLCH et al., 1984). Els tàxons aquàtics d’aquest tipus viuen en aigües estancades i netes (BOLÒS et al., 2005), oligotròfiques, pel que l’aliment és una font externa de substàncies nitrogenades i fòsfor que els permet ocupar hàbitats extrems, pobres en nutrients, on poques espècies poden viure (FOLCH et al., 1984; RICHARDS, 2001). Segons ADAMEC et KOVÁROVÁ (2006), el ràpid creixement de les plantes carnívores en ambients pobres en nutrients porta a considerar que les adaptacions ecofisiològiques que posseeixen, carnivoria, reutilització eficient de nutrients d’arrels senescents i elevada afinitat pels nutrients minerals de l’aigua, els permet sobreviure-hi.
Existeixen dos grups de plantes segons el sistema de captura, les atrapadores actives i les atrapadores passives. Les primeres utilitzen vesícules de paret elàstica a mode de parany, que quan són parades tenen forma comprimida perquè són buides, però si algun animal toca els pèls tàctils que hi ha a la vora de l’entrada aquesta es destapa i la vesícula s’infla bruscament, provocant un corrent d’aigua que arrossega la presa cap a l’interior. Al nostre territori aquest grup només està representat pel gènere Utricularia. Les atrapadores passives, en canvi, posseeixen glàndules llefiscoses que recobreixen les fulles, que s’encarreguen de retenir, digerir i posteriorment assimilar els productes obtinguts dels insectes que hi queden adherits. A casa nostra aquestes espècies pertanyen als gèneres Pinguicula i Drosera (FOLCH et al., 1984).
El gènere Utricularia posseeix una sèrie de modificacions de l’aparell vegetatiu, les fulles són laciniades amb alguns dels segments transformats en les esmentades vesícules. Aquestes tenen dos tipus de glàndules, les secretores d’enzims digestius a la cara interna de la vesícula i les situades a la cara externa que s’encarreguen de buidar l’aigua de l’interior per deixar la trampa novament parada (FOLCH et al., 1984).
El fet que les plantes carnívores estiguin restringides a ambients pobres en nutrients suggereix que capturar animals implica un cost que només és superat pels beneficis en algunes circumstàncies. Sembla que implicaria una reducció de la capacitat fotosintètica associat al creixement i manteniment dels òrgans de captura de preses. Però en un estudi publicat l’any 1992, es van mesurar la taxa de fotosíntesi i respiració tant de les fulles com de les vesícules d’Utricularia, de plantes de llacs amb diferent concentració de nutrients, per tal d’estimar la taxa de creixement de la planta amb i sense vesícules. Es va observar va ser que malgrat que la taxa fotosintètica de les fulles era el doble que la de les vesícules, la taxa respiratòria no diferia significativament entre teixits. Finalment es va rebutjar la hipòtesi de que les plantes de diversos llacs eren capaces de produir més vesícules per fulla degut a que aquestes diferien en la productivitat fotosintètica (KNIGHT, 1992).
Pel que fa a l’aliment atrapat amb les vesícules, aquest grup captura un rang ampli de petits organismes aquàtics, com larves de dípters, oligoquets, larves d’efemeròpters, quironòmids, rotífers, copèpodes, ostracodes, cladòcers, etc. (METTE et al., 2000; RICHARDS, 2001), tot i que des de fa poc s’està estudiant la captura d’algues. En un estudi realitzat l’any 1995, per tal de conèixer l’impacte d’Utricularia en el control de les poblacions d’organismes aquàtics, es va observar com U. foliosa i U. hydrocarpa capturaven perífiton, tot i que amb poca facilitat, i no les partícules d’aliment disponibles en la columna d’aigua. Aquestes plantes, segons l’estudi, podien tenir un control potencial de les poblacions d’organismes sèssils però probablement tenien poca influència en les poblacions de plàncton limètiques (ESKINAZI-SANT’ANNA et al., 2002). Recentment s’ha observat, en un estudi realitzat a Àustria amb quatre espècies d’Utricularia, que el 80% de les preses d’aquest gènere són algues de 45 gèneres diferents, i freqüentment es troben en trampes sense preses animals. Majoritàriament es tracta de cocals i tricals de les famílies Desmidiaceae i Zygnemataceae, que són digerides per la planta. De tot això se’n desprenen dues hipòtesis diferents, que les algues complementen les preses animals en aigües oligotròfiques o que les algues capturades no aprofitables constitueixen un factor d’estrès addicional que contribueix en la distribució limitada, en aquest cas concret en torberes pantanoses (PEROUTKA te al., 2008).
Bibliografia:
ADAMEC, L. et KOVÁROVÁ, M. 2006. Field growth characteristics of two aquatic carnivorous plants, Aldrovanda vesiculosa and Utricularia australis. Folia Geobotanica 41 (4), pp. 395-406.
BOLÒS, VIGO, MASALLES et NINOT. 2005. Flora Manual dels Països Catalans. Pòrtic.
ESKINAZI-SANT’ANNA, E.M.; MAIA-BARBOSA, P.M.; BRAZ, S.A.; DE FARIA FRANCISCO, V.R. et BARBOSA, A.R. 2002. Feeding contents of Urticularia foliosa L. and U. hydrocarpa Vahl. (Tubiflorae, Lentibulariaceae) | [Conteúdo alimentar em macrófitas aquáticas carnívoras: Utricularia foliosa L. e U. hydrocarpa Vahl. (Tubiflorae, Lentibulariaceae)]. Acta Scientiarum – Biological and Health Sciences 24 (2), pp. 297-301.
FOLCH, R. (ed.) et al. 1984. Història natural dels Països Catalans. Vol. 6. Enciclopèdia Catalana. Barcelona.
KNIGHT, S.E. 1992. Costs of carnivory in the common bladderwort, Utricularia macrorhiza. Oecologia 89 (3), pp. 348-355.
METTE, N.; WILBERT, N. et BARTHLOTT, W. 2000. Food Composition of Aquatic Bladderworts (Utricularia, Lentibulariaceae) in Various Habitats. Beitr. Biol. Pflanzen 72, pp. 1-13. Disponible: 30 de juny de 2008. http://www.nmette.de/utricularia_e.htm
PEROUTKA, M.; ADLASSNIG, W.; VOLGGER, M.; LENDL, T.; URL, W.G. et LICHTSCHEIDL, I.K. 2008. Utricularia: a vegetarian carnivorous plant? – Algae as prey of bladderwort in oligotrophic bogs. Plant Ecology, pp. 1-10 (Article in Press).
RICHARDS, J. 2001. Bladder function in Utricularia purpurea (Lentibulariaceae) is carnivory important? American Journal of Botany, 88 (1), pp.170-176.